“Quan el 2009 es va inaugurar el primer segment del High Line, l’actual i famós parc construït damunt d’un antic ferrocarril elevat al costat Oest de Manhattan, vaig experimentar un moment de gran emoció. Sovint m’havia preguntat quina seria la sensació en pujar a aquell cavallet ple de grafits amb la seva salvatge praderia urbana. Per descomptat, jo havia vist les imatges del projecte i sabia que no em trobaria amb una natura assilvestrada. Tot i així, la idea era temptadora: un parc públic per sobre del brogit, un espai on la natura contemplativa suavitzaria l’aspror de la ciutat.
Avui dia és difícil recordar aquell sentiment inicial. El High Line s’ha convertit en una passarel·la ofegada pel turisme i un catalitzador per a algunes de les gentrificacions més ràpides de la història de la ciutat. (…) Però el parc va ser un èxit. Siluetes de models lluint-se amunt i avall. Els compradors del districte de les botigues van ocupar el limitat nombre de bancs, envoltats de nombroses bosses de roba de luxe. Em vaig sentir mal vestit.
No obstant això, aquell estat enrarit no va durar gaire. A mesura que la fama del High Line va anar creixent, els turistes es van tornar més exigents. Originalment ideat per al funcionament dels trens de càrrega, el High Line ara condueix la gent, excepte quan aquelles persones s’embussen com salmons en fresa amuntegats en un coll d’ampolla. El parc és estret i existeixen poques rutes de fugida. He arribat gairebé a un atac de pànic, atrapat en un bassiot de turistes, estancats en un dels punts més congestionats del parc. Encara no ha complert quatre anys d’edat i el High Line s’ha convertit en una parada més a la llista de visites obligades per als forans, un nou capítol en la història de la transformació de Nova York en Disney World. Segons el lloc web del parc, dels 3,7 milions de persones que van visitar el High Line el 2011, només la meitat eren novaiorquesos. (…)
Però el problema no és només la multitud. És que el parc, que al final discorre a través de més de 20 illes, va destruint barris a mesura que creix. I ho està fent amb premeditació. Mentre que el parc va començar com un esforç de la massa social - encara que fos adinerada - ràpidament es va convertir en una eina de l’administració Bloomberg per a la creació d’un nou tram corporatiu d’alt standing al llarg del costat Oest. A mesura que l’alta societat i els famosos van defensar el disseny del parc durant les seves primeres etapes de planificació i amb el suport comunitari convertit en una escuma embriagadora, es va requalificar la zona de West Chelsea per al seu desenvolupament del luxe l’any 2005.
El barri ha estat totalment redissenyat. Els vells edificis van caure i serralades de torres de vidre amb noms com High Line 519 i HL 23 van començar a créixer - juntament amb els preus. L’any passat, New York City Economic Development Corporation va publicar un estudi afirmant que abans que el High Line fos remodelat, “als voltants, les propietats residencials es van valorar un 8 per cent per sota de la mitjana general de Manhattan. Entre 2003 i 2011, el valor de la propietat prop del traçat del parc va augmentar 103 per cent. (…)
En pocs anys, l’ecosistema afectat pel High Line es troba en un nou equilibri. Les torres amb aspecte d’aquari seran per a l’elit, juntament amb alguns llocs exclusius com l’Standard Hotel. Però els nous locals, rarament es trobaran a peu de carrer, on les cadenes de botigues i els restaurants per a turistes s’ocuparan de satisfer la multitud de transeünts i vianants. Els novaiorquesos han quedat totalment enrere, la gent que solia anomenar aquest barri casa seva. És que el High Line mai els va pertànyer de debò.”
Extracte i traducció del text original de Jeremiah Moss: “Disney World on the Hudson” publicat a The New York Times