En els projectes de jardineria i paisatgisme, a diferència d’altres disciplines relacionades amb els processos projectuals i constructius, el temps és un factor d’importància capital. Un projecte d’un espai verd està a expenses de la seva evolució en el temps i aquest és un factor que no sempre es té en compte o no es gestiona adequadament.
La constant evolució del material vegetal dóna lloc a una altra important diferència amb els llocs construïts amb materials inerts, en aquests el pas del temps genera en ells un desgast i la consegüent devaluació. Mentre que en el cas dels parcs i jardins, el pas del temps genera en ells una lenta però constant revaloració.
Però perquè aquest últim fet, tan favorable per als espais verds sigui així, no es pot deixar de banda un factor molt important, el manteniment.
Un projecte de jardineria no està acabat ni en finalitzar la fase projectual ni en acabar l’obra. En treballar amb elements vius, sobre els quals intervenen múltiples factors i que mai són controlables ni predictibles al cent per cent, el resultat no sempre és l’esperat.
Així, si després de construir un espai verd, aquest es visita al cap d’un any o dos de la finalització de l’obra, es veurà que algunes de les coses que s’havien previst no han funcionat com s’esperava, unes plantes no s’han adaptat correctament, altres és necessari substituir-les, algunes no han crescut prou per complir la seva comesa en el conjunt, etc. Però altres vegades, per les circumstàncies, no és possible visitar el lloc passat un cert temps per comprovar com està evolucionant i poder prendre les decisions necessàries per reconduir la situació. Per aquestes raons és necessari que en realitzar un projecte, ja sigui per a un petit jardí privat o per a un gran parc públic, pensar ja des del principi del procés, en com es mantindrà, amb quins recursos es pot comptar per a aquesta finalitat i, si és possible, saber qui s’encarregarà de dur a terme aquesta tasca, per poder comptar amb la seva opinió i la seva experiència.
Per això el treball del professional no s’ha de limitar a la prescripció de les espècies que s’han de plantar i la forma de fer-ho, sinó que s’han de tenir en compte també altres criteris, a mitjà i llarg termini, sobre com gestionar l’evolució en el temps d’aquestes espècies. Perquè si no el projecte queda incomplet i es perd, per omissió, a mitjà termini el control del propi projecte, ja que al final serà el jardiner el que decideixi, sense el coneixement necessari sobre els criteris del projecte, el que prengui les decisions que finalment marcaran l’evolució del lloc. Decisions que prendrà, en el millor dels casos, amb professionalitat, bon criteri i en base als coneixements que li ha aportat la seva experiència; però que és molt possible que distin de manera substancial de l’esperit original del projecte.
…