Les Grevillees són un gènere que pertany a la família de les Proteaceae. Aquesta família s’estén majoritàriament a les regions tropicals i subtropicals de l’hemisferi sud. Les inflorescències d’aquesta família posseeixen una arquitectura molt diferent de les flors emprades en jardineria a Occident, el que les fa especialment atractives. Així, és una protea (P. cynaroides) la que va ser declarada, per la seva bellesa, la flor nacional de Sud-àfrica.
El gènere Grevillea està format per plantes llenyoses, endèmiques d’Austràlia, tot i que algunes espècies són endèmiques o habiten de forma natural a Papua Nova Guinea i Nova Caledònia. Igual que en moltes plantes australianes, tot i que puguin trobar-se espècies amb fulles de color verd fosc, és el glauc el color predominant a les fulles, presentant algunes espècies un toment blanquinós a l’anvers.
La floració té lloc, com a norma general, des de finals d’hivern fins a principis de primavera, tot i que existeixen espècies o cultivars que poden trobar-se en floració fins i tot gairebé ininterrompudament al llarg de tot l’any.
Les inflorescències es poden classificar en:
Flors tipus aranya: els pistils curvats es disposen radialment a partir d’un nucli central.
Flors tipus raspall: les flors es disposen en un sol costat de la inflorescència.
Flors tipus brotxa: les flors es disposen sobre tota la superfície de la inflorescència.
El seu tret més característic és la presència d’un pistil llarg i curvat que emergeix com una antena del cos central de la flor individual, igual que els estams. No tenen pètals, en el sentit estricte del terme botànic.
Les flors són pol·linitzades en el seu ambient natural per ocells i petits mamífers consumidors de pol·len, constituint aquest fet un dels atractius d’aquestes plantes als seus llocs d’origen, en atraure la fauna local als jardins.
Els fruits són tipus beina o llegum, i igual que les inflorescències dels quals procedeixen, són molt variables en les seves formes i poden ser molt ornamentals, amb coloracions vistoses. Com de manera general les Grevillees es reprodueixen per via sexual, és a dir per llavor, en absència de tals agents pol·linitzadors, com en el cas dels jardins europeus, no s’han d’esperar fruits ni llavors.
Des del punt de vista fisiològic, les característiques més notables d’aquestes plantes són:
La seva elevada resistència a la sequera i la seva capacitat de prosperar en sòls secs i pobres. De fet és convenient evitar els sòls fèrtils i, en general, l’aportació d’adobs fosfòrics. El sistema radicular de les Grevillees és superficial i sensible als danys i lesions físiques, el que desaconsella l’escarda mecànica o el conreu dels peus.
Les seves exigències ecològiques es limiten a exposicions el més assolellades, ventilades i obertes possibles i a sòls més aviat àcids i ben drenats. Per això en sòls de caràcter bàsic, les plantes poden patir clorosi, que haurà de ser corregida amb aplicacions de quelats de ferro ja sigui a l’aigua de reg o amb aplicacions foliars. Però algunes espècies com la G. olivacea o el cultivar “Wimpara Gem” es caracteritzen per tenir una major tolerància als sòls alcalins i calcaris.
El millor moment per realitzar la plantació és a la tardor, i més si la ubicació és en clima netament mediterrani. Amb una plantació primerenca s’afavoreix que la jove planta pugui reorganitzar el seu sistema radicular i colonitzar el substrat circumdant, aprofitant la benvolença de les condicions hivernals, per preparar-se per a l’estació seca.
Un cop establertes, les plantes no precisaran de més reg que la pluja, però el primer o els dos primers anys de plantació agrairan algun reg, que preferiblement serà espaiats en el temps i generós amb l’aigua.
Pel que fa a l’adobat, considerant la frugalitat d’aquestes plantes, no és necessària l’aplicació de fertilitzants de cap tipus. En el cas d’utilitzar-los s’han d’emprar productes d’alliberament lent, amb un contingut en fòsfor molt baix. Preferiblement s’aplicaran a la primavera i acompanyats d’aportacions d’aigua, ja sigui a través de la pluja o del reg. L’aplicació de productes orgànics poden proporcionar, després de la seva mineralització, els elements nutritius, al ritme i proporcions adequats, per a aquestes plantes.
Les Grevillees no tenen plagues ni malalties de consideració. En cas d’observar la presència d’algun paràsit local que sigui necessari eradicar, les matèries actives i els productes fitosanitaris habituals seran suficients.
La poda és altament recomanable per donar forma a la planta i estimular la ramificació i la floració de l’any següent, es realitzarà a l’estiu després de la floració. En general la poda consisteix en l’eliminació i escurçament dels brots ja florits en una longitud variable, que pot oscil·lar, des de 10 o 15 centímetres fins a un terç de la longitud dels mateixos. La intensitat de la poda varia depenent del tipus de flor de l’espècie. Les espècies amb inflorescència de tipus brotxa poden podar-se més fortament que les espècies amb flors tipus aranya.
Al següent post sobre les Grevillees, un dels gèneres de plantes més representatiu dels Vivers Sala Graupera, explicarem les característiques particulars de les seves espècies i cultivars més destacats.